Dr. Antoni Esteve i Subirana

Neix el 23 de desembre a la casa familiar del carrer Urgell de Manresa. És el cinquè membre de la nissaga d’apotecaris Esteve, que s’inicià el 1787 quan Tomàs Esteve i Gavanyach començà a regentar la farmàcia de l’Hospital de Sant Andreu de Manresa.

Es llicencia en Farmàcia a la Universitat de Barcelona amb premi extraordinari. Pocs anys més tard, el 1932, esdevé doctor en Farmàcia.

Es casa amb Paquita Soler i Casurellas.
La seva constància i capacitat de treball van ser essencials per al progrés de l’empresa i la realització del somni de crear un laboratori de productes químics farmacèutics.

Es fa càrrec de la farmàcia familiar, situada a la Plaça de l’Om de Manresa. Amb un esperit emprenedor i una forta voluntat de recerca i d’innovació, crea un petit laboratori d’anàlisis clíniques a la segona planta de la farmàcia. Fruit de la seva recerca, obté, per primer cop, a Espanya la vitamina D obtinguda per irradiació: l’Esterosol.

L’Esterosol és el resultat de l’associació de dues vitamines – la C i la D – que malgrat ser incompatibles, es van fer conviure en un mateix producte que esdevé una llaminadura per a infants i grans.

El Dr. Antoni Esteve instal·la a la planta superior de la casa del carrer Urgell de Manresa un altre laboratori per desenvolupar productes químics-farmacèutics. Juntament amb el laboratori de la farmàcia, són les dues llavors dels posteriors Laboratoris del Dr. Esteve.

Després d’anys de recerca, llança el Neo-Spirol: el primer antisifilític comercialitzat a Espanya.

Esdevé vicepresident de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears, càrrec que també ocuparà el 1963.

Durant la Guerra Civil, comença a produir, per primera vegada, les sulfamides: un descobriment del químic alemany Gerhard Domagk. Aquesta producció esdevé clau per al subministrament de medicaments en un moment de gran escassetat de primeres matèries.

Segons Oriol Castellet, de l’Institut d’Estudis Catalans, aquest fet representa “un dels èxits més importants de la indústria farmacèutica catalana”.

Fruit de la seva recerca, sintetitza i posa en marxa la preparació d’un altre producte de primera necessitat: la p-amino-fenil-sulfamida que és registrada amb el nom d’Amido-Sulfol. És un dels primers antibiòtics del grup de les sulfamides comercialitzats a Espanya.

Durant el seu exili a França, el Dr. Antoni Esteve i Subirana esdevé responsable d’investigació als laboratoris Uclaf.
Aquest fet resulta clau en la projecció del laboratori als anys 40.
Mentrestant, Paquita Soler assumeix la responsabilitat de mantenir la farmàcia i el laboratori en funcionament, amb el suport constant de Francesc Pagès Gili des de Barcelona.

El laboratori del carrer Urgell de Manresa pateix un incendi. Aquest fet accelera el trasllat definitiu a Barcelona.

El 1942, els Laboratoris Dr. Esteve instal·len la seva seu a l’Avinguda Mare de Déu de Montserrat, al barri barceloní d’Horta-Guinardó.

El Dr. Alexander Fleming, descobridor de la penicil·lina, visita els laboratoris, atret per la gran feina del Dr. Antoni Esteve. En aquell moment, als laboratoris ja s’havien realitzat assaigs amb la penicil·lina i es distribuïen fullets informatius per orientar els metges.

Ingressa a la Secció de Ciències de l’Institut d’Estudis Catalans.
Aquell any sintetitza i comercialitza l’antihemorràgic Naphtionin, que li obra el camí de l’exportació a l’estranger.
Posteriorment, sintetitza, entre d’altres, l’agent vasodilatador dobesilat de calci: el Doxium.
Aquests medicaments obren futures col·laboracions empresarials arreu del món.

Antoni Esteve i Subirana és nomenat membre numerari de l’IEC i, quatre anys més tard, esdevé President de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques, filial de l’IEC.

L’any 1963 és nomenat membre numerari de la Societat Catalana de Biologia.

Esdevé el tercer President de la Reial Acadèmia de Farmàcia de Barcelona, avui Reial Acadèmia de Farmàcia de Catalunya, institució de la qual en formava part des del 1950.

Antoni Esteve i Subirana mor el 13 de juny a l’edat de 77 anys. Deixa un important llegat científic i cultural, resultat de la seva profunda vocació per la farmacologia i del seu ferm compromís amb el seu país.